Laia Soriano-Montagut Jené
Advocada per la Universitat de Lleida i Tècnica Urbanista per la Universitat Pompeu Fabra, la Universitat Politècnica i l’Escola d’Administració Pública. Ha treballat en el Dt. de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat i a la Direcció d’Urbanisme de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Consultora de la Universitat Oberta de Catalunya.
HÁBITAT III, HACIA LA NUEVA AGENDA URBANA
Parámetros para el desarrollo sostenible de las urbes y replanteamiento de la planificación, la administración y las acciones para el bienestar de su ciudadanía.
La Asamblea General de las Naciones Unidas decidió convocar para el mes de octubre de 2016 la III Conferencia Hábitat con el fin de revitalizar el compromiso mundial hacia una urbanización sostenible y centrarse en la implementación de una Nueva Agenda Urbana basándose en la Agenda Hábitat, adoptada en Estambul en 1996, la cual tenía como plan de acción garantizar vivienda adecuada para todos.
Cabe recordar que Habitat es la conferencia más destacada de las Naciones Unidas respecto la vivienda y el desarrollo urbano sostenible, la cual se lleva a cabo cada 20 años, y agrupa a representantes mundiales para discutir los temas más urgentes en torno a las ciudades.
En este marco, pues, del 17 al 20 de octubre de 2016 se ha celebrado en Quito la III Conferencia de las Naciones Unidas sobre vivienda y desarrollo urbano sostenible, conocida como Hábitat III, la cual ha tenido como finalidad adoptar la Nueva Agenda Urbana, es decir, un documento orientado a la acción que establecerá los estándares globales del desarrollo urbano sostenible, replanteando la forma en que construimos, gestionamos y vivimos en las ciudades, a través de unos compromisos compartidos con los actores urbanos más relevantes y con todos los niveles de gobierno, sociedad civil y sector privado.
Al respecto, la primera Conferencia se llevó a cabo en Vancouver (1976), en la que se reconoció el fenómeno de la rápida urbanización y la necesidad de promover asentamientos urbanos sostenibles. La segunda Conferencia, Habitat II, se celebró en Estambul (1996), reconfirmándose los compromisos de Vancouver y adoptándose la Agenda Habitat como plan de acción para garantizar vivienda adecuada para todos.
Así pues, en Habitat III se ha dado la oportunidad de debatir la Nueva Agenda Urbana que busca reafirmar el compromiso global por el desarrollo urbano sostenible, ayudando a sistematizar la alineación entre las ciudades y pueblos y objetivos de la planificación nacional en su papel como motores del desarrollo económico y social nacional.
Jordi Julià Sort
Enginyer de Camins, Canals i Ports per la UPC. Ha treballat a la D. G. d’Urbanisme de la Generalitat, a l’AMB, a Renfe-Rodalies i a BCN Regional. Ha estat director general de Ports i Transports i d’Ifercat. Dirigeix una consultoria privada. Es vocal de la Junta del Col·legi d’Enginyers de Camins de Catalunya i en presideix la C. d’Urbanisme i Mobilitat.
Habitat III i el “dret a la ciutat”
A la conferència de l’ONU es reivindica el lideratge públic en les polítiques d’habitatge i de creació de ciutat
S’ha celebrat a Quito la 3a cimera mundial de les Nacions Unides (Habitat III), presidit per l’ex alcalde de Barcelona Joan Clos. En el món de l’urbanisme és un gran esdeveniment que es celebra cada vint anys. És comparable a les cimeres sobre el canvi climàtic en la mesura que reuneix experts, organitzacions de tota mena, agents interessats i representants oficials de pràcticament tots els països del Món, i s’adopten resolucions on defineixen els compromisos i reptes pels estats i agents implicats en les polítiques d’habitatge i de la creació de la ciutat en tot el planeta. En un context en el que més de la meitat del humans vivim ja en ciutats, i la tendència va creixent, els estudis d’ UN Habitat constaten amb preocupació que només el 30-40% de la nova ciutat que s’ha fet arreu del Món en els darrers vint anys és una ciutat planificada. Imaginem-nos com seria actualment Barcelona si des de que es van enderrocar les muralles la ciutat hagués anat creixent sense un pla Cerdà ni un PGM … Aquest creixement es fa amb unes densitats inferiors a la tercera part de les que tenen les ciutats tradicionals, i a sobre amb unes ínfimes dotacions d’espais públics: carrers, zones verdes, equipaments … que ocupen només de l’ordre del 10% del sòl total, quan haurien de suposar almenys el 40%. La resta és privat, però generalment sense títols de propietat per part dels seus ocupants, que estan invertint grans esforços en fer una ciutat de mala qualitat i de la qual a més no en són propietaris. Front a aquesta situació, UN Habitat preconitza anar a ciutats denses, amb dotacions importants d’espai públic, planificades, on existeixin i es respectin les normes urbanístiques. Aquests tipus de ciutats són les úniques que poden arribar a tenir dotacions raonables de transport públic i un espai públic de qualitat, promovent la integració social i l’equitat entre els seus habitants. Joan Clos diu que la “bona urbanització” crea valor, i que aquest valor es reparteix entre les famílies (augment del valor del seu habitatge), les empreses i les administracions (via impostos i taxes). És a dir, fer ciutat de qualitat és financerament rendible. Però per a que això sigui possible cal un fort lideratge públic planificant, fent complir la llei i invertint en infraestructures.
Pel que fa al “dret a l’habitatge”, que va ser la principal aportació conceptual de l’anterior cimera de fa vint any, i és recollit en moltes Constitucions, es constata que durant aquest període l’habitatge no ha esdevingut un dret, sinó una mercaderia objecte d’especulació. Aquest fenomen ha afectat no tant sols a països poc desenvolupats (agreujat per les mancances de planificació ja esmentades) sinó a països desenvolupats, on se sap fer ciutat però tot i així no s’ha sabut garantir el dret a l’habitatge. El cas de la bombolla immobiliària espanyola ha estat dels més citats.
Front a les problemàtiques esmentades, que afecten no tant sols l’habitatge sinó el conjunt de la ciutat, es comença a parlar ja del “dret a la ciutat”, terminologia problemàtica des del punt de vista jurídic però que reflecteix un clamor intens pel reforç de la iniciativa pública en el procés urbanitzador.